EL CONTE D'EN GARGOT I ELS 5 SENTITS

En Gargot era un dibuix que no estava acabat. Vivia en el meravellós món de les pàgines, un lloc on tot pot succeir, un espai ple d’aventures i emocions.

Ell, més que un personatge, era un esbós. El seu cap era gairebé rodó, però no completament, i només tenia una boca sense res més . El seu tronc tenia forma de meló, els seus braços eren molt prims i en lloc de mans, tenia dos cercles. Les seves cames, llargues, acabaven en dos peus molt grans. Tal i com he dit: en Gargot era un dibuix que no estava acabat, però és clar, això ell no ho sabia.

En Gargot es trobava incomplet, en el fons de la seva ànima de dibuix, sentia que al seu voltant estaven passant coses, i per alguna estranya raó, ell, no les podia percebre. Aleshores va començar a pensar que potser el seu creador, el dibuixant que l’havia fet, per algun motiu no l’havia pogut acabar. En Gargot va estar pensant què podia fer, quina solució podia trobar al seu problema. 

 Desprès d’una estona donant voltes va pensar: ”Ja està! Tinc la solució”. Va agafar un llapis que hi havia pel voltant, i es va dibuixar dos ulls a la seva cara nua. De sobte, tot un món de formes, llums, ombres, contrastos i colors que no coneixia es va obrir davant d’ell. Era tant bonic, que fins i tot li va caure una llàgrima de l’emoció, com si d’una forma simbòlica estigues batejant el naixement dels seus ulls. Acabava de descobrir el sentit de la vista.

El nostre amic va agafar el llapis i va començar a caminar per un bosc, tenia ganes d’investigar, de veure i entendre el nou univers que apareixia al seu davant. Passada una estona, va veure un preciós gira-sol, amb uns pètals molt grocs i unes fulles verdes. Feia uns moviments molts divertits. Es va apropar. El gira-sol li parlava, però en Gargot no escoltava res, només veia com el gira-sol movia la seva boca.

En Gargot va pensar que potser no podia escoltar a la flor perquè no tenia el sentit de la oïda, així que es va dibuixar unes grans orelles. A poc a poc, va començar a sentir tot tipus de sons: el murmuri del riu; el vent acariciant les fulles dels arbres; els ocells cantant... Però per sobre de tots aquests, va escoltar la dolça veueta del gira-sol què li deia:

- Hola, bon dia, sóc en Gira-sol Cantor. Abans t’estava preguntant si volies que interpretés una cançó. Ja he vist que no em podies sentr perquè no tenies orelles, ara que ja en tens, vols que canti per a tu?

- Sí, si us plau! - Va dir molt content el nostre protagonista al mateix temps que seia a sobre d’una pedra, preparant-se per l’actuació d’en Gira-sol Cantor. La flor va agafar aire i va comença a cantar:

No hi ha res més maco que el sol que m’ il·lumina,

Com m’agrada la calor que dóna quan brilla.

Les meves arrels estan vivint sota terra,

els meus pètals reben amb alegria la energia que tu entregues.

No hi ha res més maco que el sol que m’ il·lumina,

Com m’agrada la calor que dóna quan brilla.

En Gargot va començar a aplaudir amb les seves mans rodones, molt content. Era la primera vegada que escoltava i sentia una cançó, va pensar que a partir d’aquell moment, es faria un gran amant de la música, potser també es faria cantant igual que el gira-sol.

- T’ha agradat la meva cançó? – Va preguntar en Gira-sol Cantor.

- I tant que sí! No és que jo sigui un expert en el tema, si he de ser del tot sincer, és la primera vegada que escolto una cançó, però t’he de dir que ha sigut impressionant, digues, sempre són tan macos els sons?-

Nooo. Hi ha sons que són molestos per a la oïda, aleshores hi diem que és soroll. Com el soroll del trànsit, el d’algunes màquines, gent cridant...- Va contestar la flor.

- És una informació molt interessant, ho tindré present. De totes formes, ha sigut una cançó molt bonica, moltes gracies per aquest regal que m’has fet.

- Nooo i ara, gràcies a tu...- Va contestar la flor. - Has estat un públic fantàstic i ha sigut per a mi tot un honor ser el primer en cantar-te, pots tornar quan vulguis, passa’t un altre dia i t’interpretaré una altra cançó.

Dit això, es van acomiadar. En Gargot va marxar, deixant al Gira-sol Cantor composant melodies.

En Gargot va arribar a una platja que estava al mig del bosc, es va delectar amb el color del mar i amb les formes de la sorra, el so que produïen les ones trencant a la vora del mar era molt relaxant. Es sentia molt feliç.

En Gargot no estava sol a la platja, va veure un porquet molt grassonet amb una samarreta vermella i unes ulleres de sol molt fosques i grans. Estava assegut a un tamboret. Tenia un tassó blanc ple de xocolata desfeta, l’estava olorant i llepant-se els llavis. En Gargot es va apropar i li va dir:

- Hola porquet, em dic Gargot. Em podries explicar què fas mirant amb tanta atenció el teu tassó? Està ple de colors o potser t’està cantant alguna cançó?

El porquet va començar a riure tant que el tassó de xocolata va estar a punt de caure-li a la sorra.

- Quines coses tens Gargot, com vols que estigui cantant el tassó? L’estic olorant. De tots els olors, el de la xocolata és el meu favorit. És intens, amb un aroma embriagador, puc notar el cacau circulant pel meu sentit de l’olfacte, com un ball que em convida a deixar-me anar. - Va contestar el porquet.

- Doncs jo estic mirant i escoltant el teu tassó de xocolata i no soc capaç de sentir res de tot això que dius. - Va replicar en Gargot.

- Normal, com vols sentir tot això si no tens nas! Hauries d’aconseguir-ne un. Amb un nas tindries el sentit de l’olfacte.

Tan bon punt el porquet va dir aquestes paraules, en Gargot va treure el seu llapis i es va dibuixar un nas ben bonic. De cop, va començar a rebre sensacions molt intenses, la fragància de  les maduixes, la olor fresca dels pins del bosc, la sal arrossegada per la brisa marina... Al principi, tots estaven mesclats, però a poc a poc, va ser capaç d’anar-los separant i, per sobre de totes les olors, li va arriba el dolç aroma del tassó de xocolata.

- Huuum, quina oloreta tant deliciosa! Ara t’entenc amic porquet! És fantàstic tenir nas, és fantàstic tenir sentit de l’olfacte, podria estar tota la vida olorant la xocolata! Tot fa aquesta bona olor?- Va preguntar en Gargot.

- La veritat és que no, i ha coses que fan mala olor, com per exemple el clavegueram, aliments en mal estat, els pets, he, he, he..- Va dir el porquet.

- Aaah, és bona aquesta, no sé quina olor fa una claveguera, però el que sí sé és que m’agrada l’oloreta que fa la xocolata!

- Doncs si l’olor que fa et sembla bona, l’hauries de tastar, el seu sabor sí que és deliciós. - El porc va donar un glop al tassó, satisfet i tot somrient va passar-li-ho  a en Gargot. Ell ho va tastar, però la seva expressió no va canviar. Va tornar el tassó al porquet i va dir:

- Doncs jo no he sentit res d’especial, en realitat no he sentit res de res. No et sembla molt estrany? Jo tinc boca com tu, hauria de ser capaç de sentir el seu sabor. -

El porc va mirar al nostre protagonista i va dir:

- Obre un moment la boca, vull comprovar una cosa. - En Gargot va fer el que el porquet l’havia demanat. - És el que jo sospitava. - Va dir el porc. - No tens llengua. Amic meu, has de saber que per poder sentir el sabors dels aliments o de les coses, has de tenir el sentit del gust. El sentit del gust es troba a la llengua, com que tu no en tens, no pots saber quin gust té la xocolata.

En Gargot va tornar a obrir la boca i es va dibuixar una llengua plena de papil·les gustatives. Va tornar a agafar el tassó i li va donar un bon glop. Els ulls d’en Gargot es van obrir com plats de la forta impressió que va recorre pel seu cos des de la punta de la seva llengua fins al peus. Acabava de descobrir el sentit del gust, i ni més ni menys que amb la xocolata! Això si que era un bon començament!

- Impressionant, he estat a punt de desmaiar-me! - Va dir en Gargot molt emocionat. - És molt curiós perquè no l’estava tastant només amb la llengua, sentia com el meu olfacte també tenia alguna cosa a veure en aquesta esplèndida sensació, l’aroma de la xocolata reforçava el seu sabor.

- Això és perquè el sentit de l’olfacte i el sentit del sabor, estan fortament lligats.- Va contestar el porquet. - Però vigila que no sempre les coses tenen un sabor tan agradable, t’asseguro que no t’agradaria llepar el ferro o la sorra. Normalment les coses que no fan bona olor no tenen bon gust, excepte el formatge, això és un cas a part.

El porc va fer una pausa. Finalment va dir:

- M’has caigut bé Gargot, et faré un regal, agafa aquesta poma. Pots menjar-te-la quan vulguis, veuràs com de bona i saludable és.

- Moltes gracies amic porquet! Has estat molt generós amb mi. Ara continuaré el meu camí, em sembla que la xocolata m’ha donat molta energia, tinc ganes de moure’m, potser després vindré a veure’t. - I dient això, els dos amics es van acomiadar.

En Gargot estava molt feliç menjant-se la poma que li havia regalat el porquet, el seu sentit de l’olfacte li deia que feia bona olor, el seu sentit de la vista l’indicava que tenia un color verd molt maco, li agradava sentir el soroll que feia quan la mossegava, gracies al sentit de l’oïda i, el sentit del gust li permetia gaudir del dolç sabor que tenia. Cada cop es sentia més complert i amb una percepció més gran del món. Però un no sé què al seu interior, li deia que encara li faltava alguna cosa. De sobte va sentir algú que deia:

- Hola, qui ets?- La veu era d’una nena molt estrafolària que anava amb un gos.

- Jo soc en Gargot.- Va contestar. - I tu com et dius?

- Sóc Marta la pirata i aquest és el meu gos, es diu Calavera. - Va contestar la nena.

La nena era una mica estranya: portava un mocador al cap lligat per la part del darrera, un jersei a ratlles de màniga curta amb un vaixell brodat i una espassa de fusta penjada d’un cinturó. El gos, molt pelut, tenia una cara tranquil·la i les babes no paraven de caure-li.

- Doncs encantat de conèixer-te, Marta la Pirata.- Va dir en Gargot.

- Tens una poma molt bonica, segur que ha de ser boníssima. A més té pinta de ser molt suau.- Va dir la nena.

En Gargot, va posar cara de sorpresa i va preguntar:

- Suau? Què significa suau? Es de color verd, fa un soroll agradable quan la mossego, fa bona olor i té un gust molt dolç, però no sé què vols dir amb això de suau. Què m’ho podries explicar?

- I tant!- Va dir Marta la Pirata. - Si la toques amb els dits, veuràs que és agradable al tacte i...Apaaaa! Tu no en tens de dits, te’ls hauràs de dibuixar!

Així que en Gargot va donar la poma a la nena perquè li aguantes, va treure de nou el seu llapis i va dibuixar-se cinc dits a cada mà, va tornar a agafar la poma i la va acariciar.

- Ooooh, sí que és suau! Ara entenc el que volies dir. I tot és tant suau com les pomes?- Va preguntar en Gargot.

- Doncs no. Hi ha coses que són aspres, com per exemple la fusta seca; coses que són humides o relliscoses; també n’hi ha que són enganxoses com la mel o d’altres molt més suaus que una poma... toca el pelatge d’en Calavera, veuràs que suau.- Va dir la nena.

- Si que és veritat, és molt suau. Ara si que em sento complert, puc veure el món, el puc escoltar, el puc olorar, puc sentir el seu sabor i el puc sentir a través del meu tacte, tinc els cinc sentits: el de la vista; el de la oïda; el de l’olfacte; el del gust i el del tacte!

Marta la pirata, va pensar que la millor forma de celebrar el descobriment dels sentits d’en Gargot, era fent un viatge en el seu vaixell pirata. Van convidar a en Gira-sol Cantor i en Porquet. Tots quatre, junt amb en Calavera, se’n van anar de vacances a una illa molt propera per tal de poder descobrir noves sensacions utilitzant els cinc sentits.